Mare

Quan mor la seva mare, Raquel, als noranta-dos anys, la narradora hereta un quadern de tapes daurades on la difunta havia anotat, a corre-cuita i amb lletra cada cop més tremolosa, la seva pròpia versió de la vida. A partir d’aquest text desordenat i ple d’el·lipsis, la filla emprèn la tasca d’escriure la història real de la família: la infància de Raquel com una de les tres trigèmines Vidal, nascudes el 1925 en una llar protestant de Sant Gervasi on el pare, colportor bíblic, hi va portar una fe rigorosa i un afecte desigual; el paper de princesa domèstica que Raquel es va atribuir tota la vida, exercint sobre les tres filles una autoritat caprixosa, sarcàstica i de vegades violenta; els anys d’una vellesa combatuda a còpia d’amputacions, caigudes i un ingrés en una residència que ella viu com un exili merescut a la seva categoria. Amb un to que combina la ironia, la tendresa incòmoda i la crueltat quotidiana, el relat alterna els fragments de les memòries maternes amb els records propis i els de les germanes —la gran, sempre en guàrdia; la petita, sempre doblegada— per compondre un retrat coral d’una figura materna que no encaixa en cap arquetip de tendresa. Al fons de tot hi ha una pregunta que la mort no permet formular directament a qui ja no hi és: com es fa la pau amb algú que mai no va demanar perdó, i com s’escriu, finalment, allò que ella mateixa mai no es va atrevir a dir.