A mi no se’m moren les plantes

Aquest llibre neix de la convicció que la por al fracàs és el principal motiu pel qual tanta gent abandona la jardineria després d’una mala experiència. Lluny del to acadèmic dels manuals plens de tecnicismes sobre pH, empelts o podes, l’autora proposa un acostament senzill i amè a la cura de les plantes, pensat per a qualsevol persona, independentment de la seva edat, situació familiar o coneixements previs. A través d’exemples domèstics i situacions reconeixibles —com l’arribada d’una planta al primer pis d’un jove que s’independitza—, el text explica de manera pràctica quant regar segons la mida del test, el tipus de fulla o la temperatura ambient, què són els adobs i per què cal alimentar les plantes amb nitrogen, fòsfor i potassi, i com distingir les espècies que necessiten sol de les que prefereixen l’ombra, o les que viuen bé dins o fora de casa. Més enllà dels consells de manteniment, l’obra fa un recorregut per la relació mil·lenària entre els humans i les plantes: des dels primers homínids que s’alimentaven als boscos africans fins als jardins egipcis, mesopotàmics, romans, medievals i renaixentistes, passant pel jardí paisatgista anglès, els grans paisatgistes catalans com Fontserè, Gaudí o Rubió i Tudurí, i les innovacions contemporànies dels murs vegetals i la jardineria sostenible. El llibre tanca aquest repàs històric amb una mirada als jardins orientals i precolombins, mostrant com cada cultura ha entès de manera diferent la relació entre l’ésser humà i la vegetació. El resultat és una guia que combina utilitat pràctica, divulgació històrica i un missatge de fons: tenir plantes ha de ser una font de plaer i no una càrrega, i si una planta no sobreviu, sempre es pot començar de nou.